I al final arriba el desert. Jo no sé si viatjo per a confirmar totes aquestes fotos que ja he vist mil vegades, per a gaudir fent-les jo mateixa o si tot viatge és una excusa per a viure en primera persona experiències inimaginables si no s’ha estat la protagonista.

Sigui com sigui, ara ja era la desert i per descriure’l, sense fotografies, el capità Olid és extraordinariament  elemental i descriptiu:

“..el desierto es como mar de arena, más grande que al mar oceana que nos había traído, y que las naos que cruzan esta mar son los camellos y que los pilotos que los rigen son los guías…”

Aqui una galeria en flash SimpleGallery puede ser mostrada. Clic Aqui para abrir el post en tu exporador para ver la galería.

I d’Ouarzazate, clar està, cap al desert.

Actualment multitud d’empreses gestionen tours de tres dies. Solen ser furgonetes d’unes 6 persones que fan una primera nit en la vall del Dodra i la segona ja en el mateix desert. Transport, guia, menjar i allotjament per menys de 100 euros.

Skoura

El que més i el que menys, tot el món ja té una imatge del desert. Des de les fotos en els llibres escolars fins a Indiana Jones, quan el viatger contemporani s’apropa al desert ja sap què va a veure i cerca, generalment, reproduir les fotos de les dunes que ja tots hem vist centenars de vegades però, això sí, amb totes les comoditats del Primer Món.

Desert

Formes

Aquesta és la línia a explotar comercialmente sobretot encarant-la a el “turisme verd”.

D’Ouarzazate a Morzuga, última referència abans d’assaltar les dunes encara queda un llarg camí i el paisatge mostra tres cares: una plana pedregosa i seca, una cadena montañosa paisajísticamente espectacular i els famosos oasis.

Una vegada més, el capità Olid ja descrivia perfectament aquest paisatge pla o de montanya…

“… y de allí a poco entramos en el erial y también el camino de la sed y del espanto. Y este que tan lindos nombres merece es un yermo más dilatado que la mar océana, una extensión pedregosa unas veces llana y otras veces llena de montañas y cerros donde no se crían árboles ni plantas ni verde alguno sino algunas matillas y escaramujos de espinas. Y no hay viviente fuera de algunas sabandijas que no necesitan del agua. Y éstas son lagartos y víboras y escorpiones y unas pocas hienas y algunos perros montunos que siempre muestran los dientes, como lobos en febrero, y esta suerte de bichos, todos dañinos. Y no hay agua más que en unos pocos pozos a muchos días de camino el uno del otro y éstos son hondos a maravilla y muy celados y dan agua salobre y dura y caliente…”

… i també els oasis:

“… pasamos un palmeral largo, el lugar más pintado y deleitoso de mundo, corrido por una fuente de agua clara y fría, donde había muchos moros encaramados a los flexibles troncos de las palmeras, como si llegaran al cielo, buscando dátiles de los que nos ofrecieron algunos en cestillos de paja y los cominos con leche de camella, a la usanza del país, y estaban muy jugosos y bien traídos con la leche de las camellas que es menos dulce que al de burra con que en Castilla nos criamos…”

Vall du dades

Un dia és suficient per a visitar Ouarzazate.

Des de l’el centre, en un passeig de vint minuts aconseguim l’extraordinari barri vell, l’Anciane Medine la meitat de la qual no és àrab sinó jueva.

Kasba

En l’esplanada que la precedeix un munt de criatures juguen al futbol amb el somni d’arribar a ser algun dia Zidadine Zidane.

Futbol

Partida

Entrar en l’Anciane Medine és com entrar en un conte oriental. Alguna cosa semblat al que se sentia en Marraqués amb la diferència que aquest barri no està explotat turísticamente i realment el visitant es cola en la vida de la gent, en l’interior de les cases, en els jocs dels nens, les partides dels majors…

En la part alta de l’Anciane Medine està la Kasba. Cal pagar per a accedir però igualment val la pena la visita pel laberint d’habitacions i pisos: una mai sap a quina altura es troba.

Kasba

L’avi sempre deia que una de les coses més impressionants del Marroc era el cel d’Ouarzazate, que una no podia fer-se una idea, que calia veure-ho en persona. No va ser fins al capvespre quan vaig entendre a què es referia, però no estava preparada: havia d’haver estat en la part alta mirant a l’Oest per a poder encuadrar els lilas de l’ocàs entre el carrer principal del poble.

Vaig arribar a Ouarzazate convençuda de trobar-me un llogaret de poca munta i em vaig trobar una ciutat amb bons recursos i un important potencial, com bisagra del desert, encara per explotar.

Cel

Marraqués demana tres dies però probablement, si es vol aconseguir el desert, el millor serà continuar viatge i, si hi ha sort, a la volta intentar passar una nit més.

Entre Marraqués i el desert cal travessar l’AntiAtlas i fer escala en Ouarzazate. Al travessar l’AntiAtlas es canvia radicalment de paisatge. El viatge en bus (aquí ja no arriba el tren) dura unes cinc hores i l’única manera de fer-ho més suportable és netejant el cristall de la finestreta i intentar alguna captura interessant. Disparant a 500 serà més que suficient i gairebé l’únic repte serà tenir temps per a enquadrar abans de disparar. Ràfegues de dues o tres fotos ajudaran a aconseguir millors resultats.

La informació del capità Olid sobre aquest tram, Marraqués – Ouarzazate, és confusa. Segons el relat ambdues poblacions distaven mitja llegua quan en realitat parlem de 200 quilòmetres que en el segle XVI clarament exigien diverses jornades de camí.

L’avi, en canvi, va anar molt més precís:

“La carretera es una pista semiasfaltada, pedregosa, irregular, temeraria y sobre todo tremendamente peligrosa. Subimos lentos como el ganado y de tanto en cuanto, cuando algún giro se ensancha, paramos para no ahogar los motores, para estirar las piernas y para llenarnos mirada y alma de tan abrumador paisaje.

En las cotas altas sol, frío intenso y enormes neveros escampados por las zonas sombrías.

Cambiar de vertiente fue como cambiar de montaña. Quedan atrás los riscos y la montaña recupera el marroquí ocre rojizo.

La carretera avanza hacia ninguna parte uniendo aldeas esparcidas junto al camino. Avanzamos tan lentos que tenemos oportunidad de asistir al día a día de esta gente, tan similar, por otra parte, al de las Castillas, Andalucía o Extremadura. Lavanderas, niños pastores, agricultores…”

Gent del Marroc

Gent de Marroc

Passat l’AntiAtlas, l’arribada a Ouarzazate és més aviat trista. L’estació d’autobusos és un petit edifici i una andana per a no més de 4 autobusos. L’autocar de Marraqués arriba i aparca a prop de l’edifici encara que 3 dels 4 andanes estan lliures. Ràpidament serà encercalt per un petit rusc de personatges, venedors, guies i acompanyants que es reparteix els viatgers.

Per al viatger contemporani Ouarzazate és la vella i impressionant Kasba  on es va rodar Lawrence d’Aràbia, la seva vella Medina i un poble de recent creació més ben lleig i malament distribuït tot i que dotat d’una important infraestructura hotelera.

Ouarzazate

Per al capità Olid i els seus homes Ouarzazate  tot just era un dels últims poblats abans del desert de dunes. Aquí negociaven camells i menjar.

En canvi l’avi va arribar a sentir-se com en la seva casa. En l’accident, baixant l’AntiAtals, es va trencar el maluc i el jeep li va aixafar una cama. Va trigar mesos a poder incorporar-se i descobrir que el seu genoll mai tornaria a funcionar amb normalitat.

Quan ja començava a planejar el seu retorn un missatger li va lliurar una missiva amb ordres precises: havia de romandre en la zona i intentar contacte amb un nòmada que apareixeria per Mourzoga a la fi de tal mes. Les ordres li retenia en el Sud del Marroc per uns quatre mesos més, temps que aprofita per a fer-se amb la regió, conèixer les seves gents, mig aprendre una mica d’àrab, una mica més de bereber, i sobretot per a escriure i descriure tot el que veiea.

“…estábamos a cuatro jornadas de Marraqués, que es la ciudad más grande de África y aun del mundo y la mejor cercada y más adornada de palacios y fuentes y otras maravillas…”

Se suposa que fra Mauro va tirar d’hipèrbole o exageració en aquesta part del relat perquè en 1478 no es tenia encara una idea precisa de la veritable dimensió d’Àfrica ni el capità Olid ni cap dels seus homes, que no eren marins, havia navegat més enllà de les Illes Canàries.

Extramurs

En qualsevol cas, sempre d’acord amb el relat de *Olid:

“El cuarto día, domingo, a la tarde llegamos a la vista de Marraqués, y era tal la ciudad que en muchas cosas parecíase a Sevilla: llana, con sus murallas pardas muy largas y, por encima, asomándose, las paredes blancas y azules y las copas de los árboles en los jardines y el dedo de una torre que parecía a la otra Mayor de Sevilla, sólo que allí la llaman Cutubía…”

Plaça El Fna

Marraqués és un regal per al fotògraf. Cal disposar de targetes i targetes perquè a l’entrar a l’Anciane Medine de Marraqués una es veu hipnotizada per tots i cadascun dels seus elements: tota la Medina és motiu de fotografia. Una ha de respirar,  ordenar-se les idees, armar-se de paciència, i poc a poc anar capturant essències. A l’avi li va impressionar la muralla, probablement perquè al cap i a la fi formava part d’una expedició militar, però sense cap tipus de dubte, el tresor de Marraqués és la Plaça Jna el Fna i els zocos que s’estenen de punta a punta de l’Anciane Medine. El capità Olid va captar molt millor l’essència de la ciutat :

“… y había en aquellas callecillas estrechas y oscuras y no bien olientes gran copia de gente, moros los unos y negros o retintos los otros, y de éstos mayormente esclavos de moros principales que iban detrás de sus amos y mayordomos con grandes cestas a comprar comida o por guarda y compañía. Y no se veían mujeres fuera de las viejas que allí vendían sus mercaderías…”

L’enorme diversitat de productes que mercadejaven els àrabs també va calar en l’atenta tot i que austera mirada del capità:

“…y así pasamos adelante viendo paños y tazas y espadillas y ajedreces y las otras mil cosas menudas y pacotillas que los moros vendían y comparaban en el zoco, hasta que llegamos a una placilla ruin donde estaban los especieros y donde olía no sabría decir si bien o mal de la mucha mescolanza de humos, sabores, ungüentos y yerbas y pebeteros que allí junta estaba…”

El Fna. Nit

Només l’Anciane Medine de Marraqués ja justifica el viatge a Marraqués i només Marraqués ja justifica el viatge al Marroc.

El Fna. Nit

I encara que el bullir dels carrerons  comença a mig matí, la visita obligatòria és a partir de mitja tarda i sobretot al vespre quan la Plaça Jna El Fna desplega tota la seva màgia. Millor no portar trípode i si es porta digital, disparar a ISO 800 (en ocasions 1600). Podrem disparar ràpid i sense flash, detalls tremendament importants en aquest context. El color proporcionarà acollidors càlids però val la pena provar el blanc i negre perquè en aquest marc aporta un extra de realisme.

Si es matina una bona idea per a invertir les primeres hores del dia per a visitar la Madrassa i el Museu de Marraqués (gens que veure amb “els nostres” museus contemporanis). Pel camí es podran contemplar infinitat d’estampes quotidianes que en un altre horari són impossibles de presenciar.

Seguint-li el rastre a l’avi surto de la Medina per la porta Oest i vorejo la costa direcció Nord. Al final del passeig sé que m’espera la Gran Mesquita, orgull de Casablanca i de tot el Marroc. La construcció de la Mesquita ha transformat el barri però dues illes abans d’arribar, ja amb l’emirete de fons, em trobo amb el mateix que possiblement veiés l’avi:

“ropa tendida en los muros y tapias, viejos sentados al sol y niños jugando al balón”

Impressiona veure alçar-se un dels principals referents de l’islamisme entre les barraques d’un barri absolutament degradat.

Casablanca

Sigui com sigui, sense dubte la Mesquita mereix la pena. Quan va venir l’avi no existia, la van aixecar entre 1990 i 1996, no cap en el 18-55 mm i les seves característiques arquitectòniques la fan singular. A més, és una de les poquísimes mesquites en les que els no musulmans poden accedir. Cal visitar-la. Un potencial turístic enorme.

Estic allotjada en l’Hotel Central, un edifici estil colonial de sostres alts i habitacions de tons vermellosos pastís, reserva per Internet i personal angloparlant.

Acabo d’arribar. Porto amb mi la versió d’Eslava Galán (Planeta 1999) sobre el relat d’Olid, alguns textos sobre el Marroc i la carta de l’avi. Per suposat, també la Kodak compacta i la 400 D amb el 18-55 mm. No m’ha donat temps a baixar a Barna a recollir la resta d’òptiques, així que m’hauré de conformar.

El capità Olid no va passar per Casablanca, ell i els seus homes van entrar al Marroc per Safix, 70 km al Sud, però en canvi l’expedició de l’avi sí:

“Llegamos a Casablanca al atardecer pero como no era cosa de correr riesgos innecesarios hicimos noche en la Nelly Segunda. Por la mañana se organizaron dos grupos, Carrasco y sus hombres para estudiar los accesos a la ciudad y Márquez y los suyos para inspeccionar las defensas de la costa.

Mateo, el enfermero primero, con Carrasco y yo, enfermero segundo, con Márquez. Sólo estuvimos unas horas y no recuerdo demasiada cosa pero sí que me impresionó la cerrazón de la Medina y sobre todo la extrema pobreza del barrio tal, ropa tendida en los muros y tapias, viejos sentados al sol y niños jugando al balón”.

Mesquita de Casablanca

Nelly Segunda. Fragata de 4000 tn de desplazamiento construída en los Astilleros de San Francisco y entregada a la Armada española en 1927. Fue la primera fragata dotada de tal entergada por los Estados Unidos después de la Guerra de 1898.

La Nelly Segunda intervino en el rescate del desastre del Sea Queen cuando la marina alemana lo torpedeó, con 1400 viajeros a bordo, en julio de 1944.